En el fogatge de 1497, a la parròquia de Bertí, apareix el mas Cuspinera, un mas que en el mapa de 1924 elaborat per Ernesto Almodóvar ja figura com un mas en ruïnes. El poc que en queda dempeus es troba a ponent del Traver i una mica per sota, just en el límit dels camps que encara es conserven, però de difícil accés a causa de la vegetació que creix en el lloc (41º 42’ 520 – 002º 13’ 210 – 703).
Les restes visibles indiquen una estructura d’uns 10 m per 10 m, de dos pisos, amb murs de 60 cm de gruix fets amb pedra local i fang. Es troba situat a sota d’un petit cingle. Al nord-est de la casa, una escala penjada en una feixa conduïa al que semblaria ser l’era de la casa.
El 9 de març de 1692, Joan Traver arrenda a Josep Presseguer una “domum vocatam la Cuspinera del Sot” i tot un seguit de quintanes. En aquest arrendament, en Traver es reserva el dret de collit totes les pinyes i els aglans que necessiti per engreixar un porc. El document establia que el bestiar de llana i les cabres havien de fer nit a la Cuspinera durant un mes i mig cada any, sempre abans de sembrar, però aquest apartat es va tatxar posteriorment.[1]
Es tracta d’una gran masia situada al sud-oest de can Mestret, visible tot i la cobertura vegetal que amenaça d’engolir-la (41º 42’ 580 – 002º 13’ 843 – 749). Té unes dimensions aproximades de 10 m per 10 m, amb una porta al sud i llindes planes sense data. Sembla que tenia dos cossos clarament diferenciats i com a mínim dos pisos. Està adossada a un petit cingle, del qual aprofita un petit balmat. Encara se’n conserva el forn. El seu estat actual és molt precari.
Es troba a l’oest de can Mestret, a poca distància i ben visible (41º 42’ 610 – 002º 13’ 929 – 774). Actualment es conserva en força bon estat tot i no presentar teulada. Fa 10,60 metres d’ample per 8,50 de llarg. La porta sembla que estava situada al sud i que tenia una coberta a dues aigües, paral·lela a la façana. S’hi conserva el forn i una bassa a la banda est que sembla que recolliria les aigües residuals de la cuina.
A escassos metres a llevant de la casa, formant part d’un marge, hi ha una pedra amb un forat que podria haver servir per aguantar algun tipus de biga i uns gravats en forma d’esvàstica, que no creiem que siguin massa antics.
Avui dia pràcticament només queden un parell de murs de paret d’aquesta antiga masia, i encara coberts per la vegetació. Es troben al nord-est de can Mestret, una mica més al sud-est d’on indica el mapa de l’editorial Alpina, però en el límit superior de les feixes que es troben en aquest lloc. El que se’n pot veure suggereix una estructura quadrangular de 5 m per 6 m situada en el punt 41º 42’ 679 – 002º 13’ 960 – 799.
Una mica per sota i a ponent de la casa (41º 42’ 685 – 002º 13’ 932 – 791) hi ha una font de cisterna encastada en el marge d’una feixa. Fa 60 cm d’altura per 40 cm d’amplada a la part inferior, on hi ha un bloc que evita que l’aigua es perdi i permet que quedi estancada al seu interior. Aquesta cisterna té un profunditat de 90 cm i està construïda en pedra seca. En el moment de la visita (abril de 2012) la font era seca.
Al sud-est de Puig Ciró (41º 42’ 661 – 002º 14’ 174 – 843), representades en tots els mapes i visible en les imatges per satèl·lit, hi ha les runes d’una caseta que apareix representada com una ruïna en tots els mapes consultats, el més antic dels quals és de 1924. En cap d’ells, però, no se n’especifica el nom.
Actualment es posa de manifest l’existència de tres espais diferenciats. Es pot accedir al seu interior per una porta força baixa que hi ha a la banda de llevant, tot i que sembla que la port principal hauria estat orientada al sud. L’edifici feia 13,20 metres de llarg, més o menys 10 dels quals semblarien construïts amb anterioritat i haver tingut dos pisos. Segurament el cos occidental corresponia a un corral o estable, però no hi ha cap element per assegurar-ho. L’amplada del conjunt és de 5,50 metres.
Els murs fan 50 cm d’amplada i estan fets amb pedra local unida amb fang i argamassa.
Al sud-est de la casa, sota el que podria haver fet les funcions d’era, hi ha un petit espai que podria haver estat tancat i que podria correspondre a un corralet o cort independent de la resta de l’edifici.
Es tracta d’una casa situada a ponent del nucli del Figaró, al nord del cementiri i per sobre d’ambdós (41º 43’ 199 – 002º 16’ 063 – 427). S’hi pot accedir per un camí que hi puja des de la pista que va de la Llorença al Bac.
Actualment es conserva una estructura de 4,60 metres de llarg per 4,30 metres d’ample (mides interiors), amb una porta oberta a llevant de 2 metres per 60 centímetres, rematada amb un arc escarser fet a plec de llibre. Està construïda amb pedra rogenca del mateix lloc relligada amb fang i argamassa; té uns murs de 0,50 m d’amplada. A la mateixa banda de llevant hi ha una finestra d’un metre d’alçada per 50 centímetres d’ample que conserva encara una frontissa metàl·lica.
A la banda sud-est es conserva, tot i que rebentat, un forn per coure pa, fet que indica que es tractava d’una casa habitada de manera regular i no d’una simple barraca dedicada als treballs agraris.
L’edifici tenia dos pisos, el superior segurament molt baix, com ho indiquen un parell de finestres que estan poc per sobre de la línia on arrencaven les bigues que aguantaven el pis, i sembla que es cobria amb una coberta a dues aigües perpendicular a l’eix de la façana.
Actualment està en un estat ruïnós i pràcticament tapada per la vegetació. Només el fet d’estar en un camí de recent obertura i les visites esporàdiques d’algunes persones permeten accedir al seu interior. Es troba situada en una mena de coll entre un cingle i un petit turó (però podria ser que hagués estat una antiga pedrera), de manera que sembla ficada en un clot a redós d’un turó terrassat.
Can Feliu (detall de la porta)
A la banda nord-est, a l’interior i prop de la porta, sembla que hi havia hagut uns fogons recolzats en un peu de pedra, que encara es conserva, i unes ferros. En el mateix lloc, però per la banda exterior, hi ha un recipient excavat al terra, actualment reblat de sediments, que podria correspondre a una cisterna o a un cup (també podria ser un pou negre, però sembla menys probable).
Des de fora, a l’extrem sud-oest semblaria que hi hagués hagut una antiga porta actualment tapiada que donava a un corral o a una altra habitació (no es pot precisar més).
El mapa de patrimoni de la Diputació de Barcelona recull aquesta masia, però la fotografia que hi apareix correspon a una estructura no identificada (possiblement un pedreguer) situada una mica més avall (41º 43’ 223 – 002º 16’ 142 – 397). La descripció que es presenta coincideix força amb el lloc que hem descrit, però en alguns punts hi ha importants divergències (per exemple quan diu que els murs fan un metre d’alçada o que no es pot entrar en algunes estances a causa de la runa). Es diu que aquest mas encara estava ocupat a mitjan segle XX i encara avui dia s’hi troben elements que permeten suggerir una ocupació esporàdica posterior. De tota manera, la gent sembla haver-ne perdut la memòria; fins i tot una dona amb qui vàrem parlar –nascuda a can Plans- no tenia clara la seva existència ni recordava el seu nom. Aquesta masia no apareixia en el mapa de Salvador Brugués (1924), però sí que ho feia en el del Montseny de l’editorial Alpina (1947) i dels Cingles de Bertí de la mateixa editorial (1959). Els mapes actuals de l’editorial Alpina situen el topònim erròniament al nord del repetidor de la Llorença. L’ortomapa de l’ICC situa correctament la masia i l’anomena can Feliu de les Barraques, segurament seguint els criteris del mapa de patrimoni de la Diputació.
Tot i que no s’han pogut trobar les runes d’aquesta masia, sí que sembla que aquestes s’haurien de localitzar a prop de la fita que es troba en el punt 41º 42’ 197 – 002º 15’ 686 – 403, lleugerament al nord-oest. En aquest punt han aparegut un parell de trossos de teula descontextualitzats i alguns forats en una roca. De tota manera, una persona que afirma haver-se estat a can Boget, la masia habitada més propera a aquest lloc, no té coneixement ni de can Vidal ni de can Galdiró, que sí que apareixen en els mapes del Montseny de l’editorial Alpina (primera edició de 1947) i dels Cingles de Bertí (edició de 1967), tots dos realitzats per Josep M. Puchades. Així mateix, can Vidal també apareixia en el mapa de 1924, fet pel topògraf Salvador Brugués. Cap dels dos masos no apareix en els mapes actuals. Només el mapa de patrimoni de la Diputació i els ortofotos de l’ICC recullen can Vidal, però la seva situació no sembla que sigui correcta.
Prop del lloc on els mapes indiquen que es trobava can Vidal hi ha una fita de terme feta amb pedra rogenca. Es tracta d’un bloc de planta quadrada de 27 cm per 24 cm i 50 cm d’alçada. A la cara nord hi figura escrit “MO 1663”, que interpretem com a Montmany i la data de la seva instal·lació. A la cara sud només s’hi distingeix la lletra G, que suposem que correspon a la Garriga.
Es troba just a l’oest i sota el coll d’en Tripeta (41º 42’ 367 – 002º 14’ 491 – 658) i està ben situat en el mapa de l’editorial Alpina. De tota manera, només un petit pany de paret i les restes de teules que es comentaran més endavant indiquen que ens trobem davant d’una antiga construcció.
L’estructura que es conserva presenta una planta quadrangular d’uns 5 metres quadrats per cada costat, a l’interior de la qual ha crescut una figuera. És possible que a la banda de llevant hi hagi un altre espai, com a mínim s’hi veu l’arrencada d’un altre mur. El fet que a tocar del camí es trobin un espai amb més parets i restes de teules i terrissa assegura que no es tracta d’un conjunt de marges, però planteja el dubte de si no seria una teuleria.
Raimon Casellas, en la seva novel·la Els sots feréstecs, situa en aquesta casa el lloc de naixement d’en Josep, el majordom de mossèn Llatzer. Casellas, que coneixia Montmany perfectament, diu que era “(…) una caseta negra i rònega de sobre elcoll de can Ripeta, que ara ja feia un grapat d’anys que estava feta un munt de runes abandonada de tothom. Allí, amb més fam que vianda, el vailet va anar creixent, tot resignat i tristoi, mirant-se com la caseta pairal s’anava esgrunant de mica en mica (…) i allavores el bordegàs, abans que la casa se li acabés d’enrunar a sobre, va determinar sortir dels sots (…)”.
Aquesta masia ja no apareixia en el mapa de 1924 elaborat per Salvador Brugués. En el mapa dels Cingles de Bertí, de l’editorial Alpina (1967) es representa com una masia derruïda.
Donem aquest nom a unes resta de casa situades sobre el sot del Bac, a llevant de ca l’Andreu (41º 43’ 720 – 002º 15’ 173 – 556).
L’estructura té una forma rectangular de 9 m de llarg per 5 d’ample, amb una possible porta a la banda sud (on podria haver-hi hagut una finestra). Els murs que es conserven fan 50 cm de gruix i en el punt màxim arriben a 1,70 m. No hi ha cap evidència que permeti pensar en un edifici de dos pisos, tot i que no es pot descartar que hi fossin.
Està construïda en pedra rogenca i calcària lligada amb fang i argamassa. Les cantonades estan ben escairades i són fetes amb peces treballades. També es troben altres peces treballades a la base de la porta i en una possible llinda, sense data, que fa u metre de longitud, situada fora de context.
A la part sud semblaria haver-hi hagut un corral o un possible segon cos, tot i que ens inclinem per la primera opció.
Aquesta masia no apareix en cap document i només l’hem documentada en el mapa de l’editorial Alpina Cingles de Bertí (reedició de 1967), de Josep M. Puchades i Francesc Corbera. Ha desaparegut en les edicions actuals.
Masia totalment enderrocada, situada al la riba nord del torrent del Bosc Negre, en el punt 41º 43’ 673 – 002º 14’ 885 – 534, a tocar del PR C-33 que hi passa pel costat.
Presenta una estructura aproximada de 10,5 m d’ample per 10 m de fons, amb una porta al costat sud i un possible forn a la zona sud-est. S’evidencia la presència de com a mínim dos pisos, en un edifici construït amb pedra local (calcària i sorrenca) relligada amb fang.
No hi ha cap manera d’assegurar que aquest mas fos el que apareix amb el mateix nom al fogatge de 1497.
Segurament és la Casa Andrés Roca de què parla un document de 1859.[1]
Patrimoni Existencial 