Mines de la Font Amargosa

Mina de la font Amargosa
Mina de la font Amargosa

La font Amargosa és, en realitat, la part visible d’una mina d’una trentena de metres de recorregut i de mides força estàndar (les justes perquè hi pugui passar una persona) que anomenarem la tercera mina. Està construïda excavant una galeria sinuosa recoberta de maons i amb una volta també d’obra. En els primers metres, però, les parets són fetes de pedra seca.

L’aigua neix a mig recorregut i la galeria acaba en un punt on es veu clarament que es va estar treballant per donar-li més recorregut.

A l’entrada hi ha un decantador, que és el lloc d’on agafa l’aigua l’aixeta de la font. La resta de l’aigua surt per una conducció fins a un distribuidor que es troba just al davant de la primera mina.

La primera mina es troba lleugerament més baixa, just al costat del camí que duu a la pista principal (les restes d’un antic canal condueixen fins a la boca d’aquesta mina). Entre les dues, però més a prop d’aquesta darrera, hi ha una tercera mina tancada amb clau. Al davant de primera mina hi ha una caseta que recull les aïgues de les tres i les canalitza fins a la seva destinació. El canal continuava el seu camí i passava just per davant d’un forn de calç després d’aturar-se en una bassa. De moment no s’ha seguit el seu recorregut i no es pot assegurar on anava ni perquè servia.

A la primera mina hi ha una data gravada en una pedra rogenca: 1777 i a la llinda de la porta que conduiex al decantador hi diu 1863 (aquesta mina no sembla tenir recorregut soterrani, tot i que se suposa que és perquè es va tapar en algun moment).

A la tercera mina hi ha, gravades a la pedra, algunes inicials i pintat a la paret la data de 1969, però el més probable és qu aquest sigui l’any d’una visita i no el de construcció. De tota manera, sembla més recent que la primera.

Mines de Sant Martí del Congost

Boca de la segona mina
Boca de la segona mina

La documentació de l’edat moderna és molt explicita quan recull que l’església de Sant Martí del Congost, antiga església parroquial d’Aiguafreda, patia problemes estructurals relacionats amb les filtracions d’aigua que baixaven de la muntanya. Aquests problemes varen arribar fins al segle XX, quan al 1917 es feren unes obres que permeteren descobrir tombes i materials d’origen romà (els darrers). Segons diu Josep Gudiol, al Butlletí del Centre Excursionista de Vic de març-abril de 1918, el setembre de 1917 es va “isolar el vell edifici per medi d’una vall” a causa -encara- de la humitat.

Per fer front a aquest problema, no sabem exactament en quin moment, es va construir un sistema de recollida i evacuació d’aigües freàtiques que encara avui dia es pot visitar. Es tracta d’un sistema de mines que, a diferència de la major part dels casos, el que pretenen no és trobar aigua, sinó evitar que aquesta arribi fins als fonaments de l’església i l’acabi esfondrant i humitejant.

És possible que la presència d’aquesta humitat expliqui el contrafort que presenta l’església de Sant Martí del Congost a la seva cara est (a la banda de l’altar major).

A l’altre costat del camí que passa a tocar del contrafort s’evidencia una entrada a una mina d’aigua, força baixa, normalment plena a vessar d’aigua que cau del sostre. A la tardor de 2011, unes obres de condicionament i reforma varen permetre trobar la boca d’una altra mina que es troba una desena de metres més amunt. Les seves mides són les habituals en aquests casos, o sigui, les justes per permetre el pas d’una persona i encara no completament dreta.

La peculiaritat d’aquesta mina és que, al cap d’un parell de metres de la boca, s’hi troba una bifurcació. Una galeria continua en direcció est, cap a l’interior de la muntanya, però als 4 metres de recorregut es troba obstruïda per unes arrels que han estat recobertes de pedra tosca. De tota manera, s’endevina una continuació.

Continua la lectura de “Mines de Sant Martí del Congost”

Mina de Cruïlles

La font de Cruïlles, dins la propietat del que fou el castell del mateix nom, està avui dia canalitzada. Uns metres per sota, i una mica més al sud, hi ha la boca d’una mina que encara es conserva en perfectes condicions.

Aquesta exploració és incompleta.

La mina de Casanoves

Mina de Casanoves
Mina de Casanoves

Es tracta d’una petita font (41º 46′ 543 – 002º 15′ 631 – 622) d’1’10 m d’alçada per 65 cm d’amplada i 1’5 metres de recorregut. Està feta amb pedra i morter. Presenta una volta apuntada. L’aigua hi arriba provinent de dues filtracions i queda estanyada al seu interior. Un conducte la condueix a 2’5 m, on la recull una bassa quadrada d’1’80 m de costat i un metre de profunditat. D’aquí, una petita canalització de teules la condueix novament a una altra bassa irregular de 5 x 8 m i 1’20 m de fons, la paret nord de la qual és una pedra natural del lloc.

Aquesta bassa també recull les aigües que provenen d’un petit biot, que ha estat condicionat com si fos l’inici d’una mina (1 m de recorregut). A les dues basses hi ha un rentador per rentar la roba.

Tot aquest conjunt queda separat del llit del torrent de la Corredora per un mur de pedra seca que protegeix les instal·lacions. A la part inferior de la mina i les basses, encara s’aprecien uns horts plans i ben delimitats per murs que eren regats amb les aigües embassades allà.

Per la part superior de la mina s’aprecien les restes d’un forat que segurament correspon a una prolongació del seu recorregut per aconseguir un major cabal.

S’hi ha trobat una galleda metàl·lica que servia per recollir l’aigua (anava a l’extrem d’un pal de fusta).

Mina i bassa de can Serra de l'Arca

Mina de can Serra de l'Arca
Mina de can Serra de l'Arca

Una mica per sobre de can Serra de l’Arca (41º 46′ 599 – 002º 16′ 129 – 699), es conserva, tot i que en molt mal estat, una petita mina d’uns tres o quatre metres de recorregut que recollia l’aigua que regalimava aprofitant el contacte entre les calcàries de la part superior i la pedra sorrenca de la inferior (al Saní el mateix contacte va donar lloc a un parell de fonts, també aprofitades per regar).

Pel que sembla, la primera part està perduda (no hi ha evidència de l’inici de la mina), de manera que el que surt a l’exterior seria una de les seves seccions interiors. En aquest punt fa 1,5 m d’altura.

El seu mal estat ha fet que s’hagi apuntalat amb tres puntals, el primer dels quals impedeix l’entrada al seu interior. De tota manera, sembla que s’en veu el final i la major part del recorregut.

La galeria es va eixamplant progressivament fins arribar al punt final que sembla una semicircumferència. Podria ser que l’eixamplament fos degut a la pressió dels materials del voltant, que haurien fet “aprimar” la primera part del conducte.

En els seus escassos metres de recorregut es poden observar dues pedres travesseres, posades de manera que es pugui caminar per sobre seu sense haver de trepitjar l’aigua.

Antigament, l’aigua era conduïda per un petit canal fins a una propera bassa (a uns 10 metres i una mica més avall i al sud). La seva planta és irregular, tot i que tendeix a tenir una forma rectangular de 4,80 x 2,50 m i una profunditat de 1,35 m. Aquesta bassa actualment es troba esfondrada i en un estat inaprofitable a causa de l’obertura d’una pista just a sota seu, fet que ha causat un corriment de terres i la desaparició de part del seu mur oriental.

L’aigua, després de ser emmagatzemada en aquesta bassa, servia per regar uns horts que hi ha una mica per sota.

Bassa de la mina de can Serra de l'Arca
Bassa de la mina de can Serra de l'Arca

Mina de Can Diego

Mina de Can Diego
Mina de Can Diego - Reforç del sostre

Un cop descartat que la mina de Can Gorgs tingués continuació cap al sud (vegeu això), es planteja la possibilitat que existís una mina que recollís l’aigua al riu Congost, una mica més avall de la presa on comença el rec de Can Jubany, i la dugués fins al nucli de Corró de Vall.

La informació que ara publiquem es basa, sobretot, en dues entrevistes que vàrem fer amb persones que viuen a prop de la mina. Les exploracions les hem fet amb en Joan, de Patrimoni i Muntanyes, que també ens ha deixat les fotografies i elaborat el croquis topogràfic adjunt.

Continua la lectura de “Mina de Can Diego”

Mina o canal subterrani de can Gorgs

A la zona del Vallès s’han localitzat una sèrie de mines o canals subterranis de cronologia desconeguda i que presenten una mateixa estructura tipològica.

Fa anys vàrem explorar una galeria d’uns 250 metres de llarg (segons les mesures fetes amb GPS) i fa mesos es va accedir a una galeria tapada per ambdues bandes d’una trentena de metres de recorregut. Finalment, a la zona dels Gorgs s’ha localitzat una nova boca que ha estat explorada parcialment.

De moment s’han recorregut els primers vuitanta metres d’aquest canal subterrani, on ens ha aturat una humitat imprevista. Aquesta zona presenta una volta semicircular, recolzada en dues fileres de totxanes, recoberta amb pedres per sobre, en previsió que algun dia es pogués esfondrar. De moment, encara es pot passar (això sí, arrossegant-se per sobre del fang i l’aigua bruta).

Continua la lectura de “Mina o canal subterrani de can Gorgs”

Mina del Pujol o de Ferreres

A la pista que puja de Ferreres Vell fins al Pujol, en el punt 4148033 – 0218190 – 572, a la banda de muntanya s’insinua un petit forat actualment tapat per pedres, terra i alguna bardissa.

L’estret forat dóna pas a una rampa de pedra i sorra que acaba en un sòl horitzontal i ens permet accedir a una petita galeria de 8 o 10 metres de llarg, sense ramificacions. La mina, que va resultar un fracàs o que només es tractava d’una prospecció, té les dimensions i la morfologia normals d’aquest tipus d’estructures. S’hi pot caminar dret, però en tot moment es toca el sostre i les parets laterals. Al final, una acumulació de pedres sembla tapar la continuació, però no sembla que es tracti d’un enderroc i, per tant, la mina acaba al cap de poc d’haver començat.

La proximitat de les masies de Ferreres i Ferreres Vell -i una mica més al sud, Picamena- havia permès formular la hipòtesi d’una explotació minera o de l’existència d’una farga en aquesta zona.En principi havíem descartat aquesta hipòtesi, perquè la documentació de l’edat moderna indica que el nom de la masia de Ferreres derivaria del fet que el seu fundador havia estat una persona anomenada o coneguda com a Ferrer de la Plana, que vivia a la casa del mateix nom. Més endavant, aquest home la va mudar dalt d’un serrat i li va posar el nom de Ferreres, segurament en relació al cognom (o renom) del seu inquilí[1] i no a una suposada explotació de ferro que no hi ha cap evidència arqueològica que hagués existit. És possible que la masia originària fos el que el mapa de l’Alpina identifica amb el nom de Ferreres Vell, edifici del qual sobre el terreny només s’identifiquen alguns panys de paret.

Caldrà també intentar recuperar el lloc on fa alguns anys vàrem trobar el que podrien ser restes de mineral de ferro fos, en un punt indeterminat a l’altre costat de la riera d’Avencó.


[1] Llibre de las Rendas … 1730. La Móra, Sant Cebrià, I-L/2. ABEV, la Móra, Sant Cebrià, L/1.

Nota: si hi voleu entrar, una corda de 8-10 metres us anirà bé a l’hora de sortir (es pot lligar en una arrel que hi ha just a sobre).

 

contador de visitas
Visites