Francesc Roma i Casanovas
Es tracta d’un forat gairebé quadrat, de 35 cm x 38 cm i 17 cm de profunditat, que no sembla ser massa antic, excavat en un bloc de pedra sorrenca i que es troba en el punt 41º 46’ 224 – 002º 15’ 810 – 539, al costat d’un gran dipòsit d’aigua i en un petit serradet.
Es troba enmig d’una zona de feixes abandonades, al sud de can Bauma i al nord dels Frares (41º 46’ 116 – 002º 15’ 872 – 438). No està massa lluny de l’anterior i podria correspondre a la mateixa unitat estructural.
Estructura d’uns 2 m x 2 m, de planta arrodonida, adossada a la paret i a tocar d’un antic camí avui en desús. La coberta era feta per aproximació de filades i se suposa que tenia l’entrada encarada al sud. Actualment està tota enrunada.
Bassa de 7 m de llarg per 4,30 m d’ample que es troba sota el Roc Gros, a llevant de la Costa de Can Brull (41º 47’ 092 – 002º 16’ 517 – 751).
Està construïda sobre el mur d’una feixa de 2,50 m d’altura, amb pedra i argamassa, amb un mur exterior de 70 cm de gruix, que s’eleva uns 50 cm del terra. El mur de la banda nord-oest està format pel mateix marge de la muntanya. Presenta una entrada d’aigua al nord-est.
S’hi accedeix des del camp que hi ha a sota, i que era regat amb la seva aigua, mitjançant una escala volada de 8 graons d’uns 30 cm de volada. Un graó suplementari permetia entrar i sortir de l’interior de la bassa.
Es troba al nord de l’ermita, a la banda de baix del camí que hi porta des de la pista que baixa a la Casanova (41º 47’ 253 – 002º 17’ 088 – 575).
Es tracta d’una petita estructura adossada a un marge, avui dia sense coberta i de planta arrodonida amb un diàmetre que oscil·la entre 1,10 m i 1,40 m. Algunes peces de la coberta que queden a la seva arrancada indiquen que es tractava d’una coberta feta per acostament de filades. L’alçada mínima que havia tingut seria 1,30 m.
S’hi accedia per la banda est, per una obertura de 80 cm d’alçada i 60 cm d’amplada coberta amb una pedra a manera de llinda plana feta amb pedra rogenca. Només el petit mur que constitueix la porta és exempt i fa 40 cm de gruix i està construït en pedra rogenca.
Petita ermita, sufragània d’Aiguafreda, situada entre el Saní i la Casanova de Sant Miquel (41º 47’ 253 – 002º 17’ 088 – 575).
Es tracta d’un edifici de 10,40 m de llarg per 5,30 m d’ample, construït amb pedres treballades petites relligades amb ciment o argamassa. Les cantoneres no es diferencien de la resta de l’edificació. Té unes petites finestres a cada costat, la de la banda de llevant, que es troba a l’absis just darrere l’altar, té forma de creu.
L’edifici està cobert per una volta de mig punt a l’interior, mentre a l’exterior està coronada per una teulada a dues aigües paral·lela a la façana principal (sud).
Al peu de l’absis, gravat en el ciment a l’extrem sud-est, hi figura la data de 1820, que segurament correspon a una restauració. A l’interior hi ha un altar en molt mal estat amb una pintura sobre guix a punt de perdre’s totalment.
La porta d’entrada, situada a la façana sud, presenta un arc de mig punt. A la part interior hi ha una petita pica per a l’aigua beneïda de reduïdes dimensions. A la part interior, els murs nord i oest estan resseguits per un petit mur a manera de seient que fa 30 cm d’altura per 30 cm d’amplada.
Les primeres referències escrites sobre aquesta església són de 1309, tot i que segurament sigui més antiga. Al segle XVII formava part de possessions de can Serra de l’Arca.
Situada al nord de la confluència de la riera de Vallcambrils i de la riera del Pujol, per sobre de la pista, a tocar d’aquesta, a una cinquantena de metres del pont de Peu de Costa (41º 46’ 239 – 002º 16’ 313 – 437).
Segons Garcia-Pey (1997; 158), que l’anomena cova de Peu de Costa, “(…) sembla que fou excavada a la roca per buscar-hi pirites de coure”.
La boca fa 1,70 m d’alçada per 1,40 m d’amplada i dóna accés a una àmplia galeria de només 4 metres de recorregut. Passada l’entrada, la galeria s’eixampla i arriba a fer una petita sala de formes més o menys arrodonides d’uns 3 metres de diàmetre.
La documentació municipal d’Aiguafreda parla de tres boques de mina de minerals. Una d’elles és la mina Esperanza, construïda en terreny de Josep Dachs, de la qual tenim esment per un document de 1868. Sembla que l’explotava en Josep Maria Babat.[1]
En un altre document de l’any següent es parla d’un pou a la mina Gemela i un pou a la mina Lazo (?) en el terme de Joan Aragall i Vila. Aragall havia acudit a l’alcalde perquè en el seu terreny tenia dues “calicatas ó minas”, una dita Gemela i l’altra Lazo o Laso, i volia que el mateix J. M. de Babat les tapés en aplicació de l’article 62 de la llei de mines de 1868, que establia que calia tapar les entrades de les mines un cop eren abandonades. Si les parts implicades no ho feien, l’alcalde els podia obligar a fer-ho. Per això Aragall havia recorregut a l’alcaldia dient que en cadascuna d’elles hi havia un pou de bastanta profunditat i perillós per a les persones i animals. L’alcalde va dictar l’ordre de tapar-les, però en aquest document ja es diu que no se sap on trobar Babat.[2]
La riera Martinet, que recull les aigües del terme municipal del Brull, acostuma a no eixugar-se a l’estiu. Aquest fet la fa molt indicada per al regatge d’alguns horts, i la documentació històrica i les restes arqueològiques conservades, demostren que aquet aprofitament es va dur a terme, com a mínim, a la segona meitat del segle XIX.
Segons les dades de l’arxiu municipal d’Aiguafreda, l’any 1866 aparegué un conflicte pel fet que Josep Garriga del Soley feia preses a Martinet i prenia l’aigua als altres. Aquesta presa es trobava al límit municipal de Seva i es va començar a fer al 1861, segons la documentació consultada.[1] Sembla ser que finalment el jutjat li va donar la raó.
Trenta anys més tard, concretament el 31 d’agost de 1891, Miquel Aregall denuncia tres dones d’Aiguafreda perquè han gastat tota l’aigua de Martinet per regar els seus horts que són en el lloc que es coneix com horts del Conde de Centelles. Segons aquest document del jutjat municipal d’Aiguafreda, aquestes dones feien servir l’anomenada sèquia del Comte, “que tienen en construccion”.[2] Les dones eren Rosa Creus, Matilde Pascual i Maria Codina i varen ser condemnades a pagar una multa de 10 pessetes. Segons aquesta documentació, el duc de Solferino (comte de Centelles) havia demanat l’ús de l’aigua al 1889, però sembla que l’afer no va quedar totalment resolt en aquell moment.
Font situada just a l’est de la masia del Saüc, en el punt 41º 47′ 135 – 002º 135′ 351 – 603, una mica per sobre de la pista i enmig d’unes feixes. Està formada per una galeria de mina d’uns cinc metres de recorregut i un parell de metres d’alçada i un d’amplada, actualment en molt mal estat (ha caigut una de les lloses del sostre). La mina és feta de pedra seca, amb una coberta de lloses. Té una porta fusta que està feta malbé.
L’aigua que en raja va a parar a dues basses situades a la feixa de sota, que servien per regar els camps de l’indret. Una mànega aporta aigua a la mina procedent d’algun lloc dins de la finca tancada.
Tal com deia Enric Garcia-Pey, can Mirabò és una antiga masia, que avui dia només és un cloper, on encara, amb la formació de les parets, es pot veure alguna divisió dels antics espais interns, ocupats ara per pins. Es troba en el triangle que formen els torrents de Cruïlles i can Mirabò, arran del camí que ve d’Aiguafreda i marxa cap a Vilargent, just en el punt 41º 46′ 945 – 002º 15′ 643 – 698 (la pista, després de travessar el torrent de Cruïlles arriba a una zona plana, amb un petit eixamplement per aparcar a tocar de les restes de la casa). La darrera edició del mapa de l’editorial Alpina la situa incorrectament.
De la casa poca cosa se’n pot dir, perquè fa dècades que és enrunada. Però gràcies al treball de Garcia-Pey, hem pogut localitzar, a tocar de la casa, la premsa de can Mirabò. Segons Garcia-Pey, es tracta d’una roca situada sobre l’actual camí de desembosc, a migdia, poc abans de les ruïnes de la casa. Allà, la gent de can Mirabò hi premsaven raïm. Al mig d’aquesta pedra encara es veu el forat on es posava el cargol que premia el fruit. Hi havia un clot a sota, una mena de pica on saltava el suc.
El forat on s’aguantava la biga fa 19,5 cm d’ample per 25 cm d’alt i 18 cm de fondària. La tina que insinua Garcia-Pey s’intueix però no es pot assegurar que hi sigui.
Nota: agraïm la informació aportada per Joan López Cortijo, que ens ha permès localitzar tant la casa com la premsa.
Patrimoni Existencial 