Teuleria de ca n’Oliveres

Teuleria de ca n'Oliveres
Teuleria de ca n'Oliveres

A ponent de la masia de ca n’Oliveres, en el marge del camí que passa pel davant de la casa, s’observen dues boques, actualment tapades per sediments, que podrien correspondre a una teuleria. De fet, bona part dels sediments amb què s’ha omplert són restes de teules i rajols.

El seu estat de conservació és molt precari. El mapa de patrimoni de la Diputació de Barcelona en mostra una fotografia (que reproduïm) tot i que la situa en el forn de calç de la Llorença. Resulta força clar que la fotografia no correspon a aquest forn sinó a una teuleria.

La part superior del marge correspon actualment a un camí. Segurament en el moment en què es va obrir aquest camí es varen tapar les restes de la teuleria.

Seguint el camí que duu a Puiggraciós, a  un centenar de metres de la teuleria, es troben unes parets de pedra al marge de la dreta que mostren clarament haver tingut diferents obertures posteriorment tapades. Podria ser que es tractés d’altres teuleries i que, per tant, ens trobéssim davant d’una explotació de certa importància o continuada en el temps. Una de les pedres que tapa una d’aquestes obertures està clarament vidriada per efecte de les altes temperatures a què va ser sotmesa, però podria tractar-se d’una peça descontextualitzada.

Refugi de Gallicant

Refugi de Gallicant
Refugi de Gallicant

Petit refugi de planta triangular, situat al costat del riu Congost, a la riba dreta (a l’altre costat de les cases de Gallicant, tocant a un pal d’electricitat, 41º 42′ 762 – 002º 16′ 071 – 292). El refugi aprofita l’espai que va deixar el despreniment d’un gran bloc calcari paleozoic, un espai de 5,80 m d’ample i d’una profunditat màxima de 3,50 m. En el seu punt més alt, s’arriba als 3 m d’alçada. L’espai habitable es tanca pel mateix bloc desprès (en la part inferior) i una paret de pedra seca lligada amb fang (a la part superior). Resta una ampli espai que sembla que hauria estat obert per permetre l’entrada de llum.

 

 

 

Forn de calç de can Boget

En el lloc que avui dia els mapes de l’ICC anomenen els camps de can Boget (41º 42’ 246 – 002º 15’ 547 – 406), enmig de la vegetació, es troben les restes d’un forn de calç de dimensions considerables (fa uns quatre metres de diàmetre i entre quatre i cinc d’alçada a la part millor conservada). La seva boca està orientada al sud i respon a la tipologia més habitual a la zona. Està molt poc vidriat, fet que podria portar a pensar en què només es fes servir una vegada.

Fita de terme de can Vidal

Fita de can Vidal
Fita de can Vidal

Tot i que no s’han pogut trobar les runes d’aquesta masia, sí que sembla que aquestes s’haurien de localitzar a prop de la fita que es troba en el punt 41º 42’ 197 – 002º 15’ 686 – 403, lleugerament al nord-oest. En aquest punt han aparegut un parell de trossos de teula descontextualitzats i alguns forats en una roca. De tota manera, una persona que afirma haver-se estat a can Boget, la masia habitada més propera a aquest lloc, no té coneixement ni de can Vidal ni de can Galdiró, que sí que apareixen en els mapes del Montseny de l’editorial Alpina (primera edició de 1947) i dels Cingles de Bertí (edició de 1967), tots dos realitzats per Josep M. Puchades. Així mateix, can Vidal també apareixia en el mapa de 1924, fet pel topògraf Salvador Brugués. Cap dels dos masos no apareix en els mapes actuals. Només el mapa de patrimoni de la Diputació i els ortofotos de l’ICC recullen can Vidal, però la seva situació no sembla que sigui correcta.

Prop del lloc on els mapes indiquen que es trobava can Vidal hi ha una fita de terme feta amb pedra rogenca. Es tracta d’un bloc de planta quadrada de 27 cm per 24 cm i 50 cm d’alçada. A la cara nord hi figura escrit “MO 1663”, que interpretem com a Montmany i la data de la seva instal·lació. A la cara sud només s’hi distingeix la lletra G, que suposem que correspon a la Garriga.

La font dels Enamorats

Salt de la font dels Enamorats
Salt de la font dels Enamorats

La font dels Enamorats es trobava a llevant de ca n’Oliveres, a tocar del torrent de Maries (41º 42’ 692 – 002º 15’ 784 – 322). Actualment el lloc està força abandonat i la font s’ha convertit en un pou. De tota manera, el lloc manté el seu encant, sobretot el saltant d’aigua que fa, una mica més amunt, el torrent de Maries.

Es tracta d’un salt d’entre 15 i 20 metres de desnivell, en el qual l’aigua s’escola arrossegant-se per la paret, fet que ha generat un canal d’erosió força interessant. A la paret nord que tanca el salt apareix un mineral que sembla ser un filó de carbó.

Torrent avall es troba una presa, avui dia colmatada (41º 42’ 688 – 002º – 15’ 844 – 304) i una gran carbonera.

Mina de la Llorença

Mina de la Llorença
Mina de la Llorença

Es troba en el cingle que hi ha sota el repetidor de telecomunicacions de la Llorença (41º 42′ 927 – 002º 16′ 048 – 384). La millor manera d’accedir-hi és sortint des de la carretera de Montmany, a l’entrada de ca n’Oliveres, i remuntar la carena seguint els fils de la línia d’alta tensió. La mina és sota el cingle, poc al sud de la segona torre d’alta tensió que es troba. Un dipòsit de sediments indica la proximitat de la boca.

Segons Mata-Perelló, el mineral que es va intentar explotar va ser la baritina, que apareix barrejat amb altres minerals (vegeu això). La galeria té un total de 14 metres de recorregut i en alguns indrets arriba als 2 o 3 metres d’alçada. A 5 metres de l’entrada hi ha un petit pas baix, que no impedeix l’exploració de la resta de la cavitat.

 

Font de ca n’Oliveres

Font de ca n'Oliveres
Font de ca n'Oliveres

Es troba al sud-oest de ca n’Oliveres, a l’altre costat del torrent de Maries, tocant a la pista (41º 42′ 695 – 002º 15′ 502 – 359). El mapa de patrimoni de la Diputació l’anomena, erròniament, font dels Enamorats.

Es tracta d’un edifici rectangular de 2,40 m d’ample per 2,20 m de llarg i 2,15 m d’alçada, obert a l’est i sense cap porta. Les parets són resseguides per dos bancs adossats. La coberta és feta de maons disposats a plec de llibre, en una forma que recorda la volta catalana. A la paret del fons hi ha dues fornícules, una d’1,10 m per 0,90 m i 50 cm de profunditat, on cau l’aigua que és recollida en una pica, i una altra de 50 cm per 60 cm i igual profunditat, comunicada per un petit orifici amb la primera.

Actualment (març de 2012) la font està seca. No hi ha cap element que en permeti la datació.

Cabana de Montmany

Cabana de Montmany
Cabana de Montmany

Es troba a la carena que queda al sud-oest del tennis Montmany, uns vint metres per sobre de la carretera (41º 42’ 941 – 002º 14’ 771 – 517).

Es tracta d’una estructura de planta quadrangular, oberta al sud. Fa 3,70 m de llargada per 3,00 m d’amplada. La paret sud no existeix i permet l’entrada directa a l’interior de l’edifici. A la banda sud-oest hi ha un pilar adjunt a la paret. L’edifici fa en la part més baixa 1,80 m d’alçada i en la part central arriba, aproximadament, als 2,10 m. Les cantonades estan ben escairades, sobretot la nord-est.

L’edifici està cobert per una teulada a dos vessants perpendicular a l’eix de la planta. Es tracta d’una teulada a llata per canal (Martínez, 2010; 110). Actualment les bigues  i troncs que l’aguantaven estan en molt mal estat i ha hagut de ser apuntalada. Si no s’hi actua aviat, no tardarà a ensorrar-se. Hi ha indicis que s’hi ha guardat animals.

Poblat iber de Puiggraciós

Poblat iber de Puig-graciós
Poblat iber de Puig-graciós

Es troba en el punt més alt de la serra del Pollancre, el turó de Puiggraciós, a tocar de la torre de guaita (41º 42′ 173 – 002º 14′ 472 – 804). Segons el mapa de patrimoni de la Diputació, va ser descobert el 1940 i excavat poc després.  S’hi trobaren dos recintes sobreposats i emmurallats, excepte a la part que mira a la cinglera. Les troballes de ceràmica i les monedes indiquen una ocupació al llarg del segle III aC i que fou abandonat en l’etapa de romanització del país.

Actualment s’observa un recinte quadrangular, de 18,70 de llarg per aproximadament 8 m d’ample i parets d’1,60 m de gruix.

La descripció que en va fer el mapa de la Diputació diu:

Les estructures conservades, corresponent a murs de pedra seca amb carreus ben desbastats de pedra local, es troben al punt més elevat del mateix turó, formant una estructura rectangular de 17 m per 10 m i per un gran recinte d’uns 42 metres d’amplada màxima, protegit per la banda nord per una muralla d’uns 240 metres de llargada; l’espadat de la cara de migjorn estalvià la construcció de la muralla en aquest costat. Fora d’aquest recinte, cap a ponent i en direcció al mas Pollancre, s’alçaven les cabanes del poblat disperses en un pla inclinat d’una extensió de 250 metres per 110 metres. Les muralles i les parets visibles encara a la part baixa, són també de pedra sense lligar.”