Petita punta que es troba sobre l’Ullar (41º 42’ 774 – 002º 12’ 580 – 697), que fa una petita balma al seu peu, just al costat de l’anomenat pla dels Cèntims. Segons Garcia-Pey (2009; 69), és tracta d’una “Zona de sobre l’Ullà on fa un cingleret que forma un pla ple de pedres que a la gent els havia recordat les monedes de deu cèntims, de pesseta”. De fet, es tracta de fòssils, segurament nummulites.
De fet, el nom de nummulit sembla que deriva d’una forma diminutiva del llatí nummuhus, que volia dir moneda petita. Com a curiositat, diguem que els nummulits eren éssers unicel·lulars.
És una de les masies documentades més antigues de la parròquia. La primera referència és de l’any 1279, quan apareix Arnau d’Ullar (Pladevall, 2009; 109). Es troba al nord del gorg de les Donzelles, però just a sobre del cingle, als peus de la punta del Cèntim (41º 42’ 749 – 002º 12’ 618 – 667).
Actualment està en procés de restauració. La part més important és la façana principal, orientada a l’est i de 15 m d’amplada. Aquí s’aprecia clarament l’estructura de la casa: tres pisos amb una teulada a dues vessants perpendicular a l’eix de la façana. Les finestres, sis en total, són de llinda plana, però amb uns inicis de gravat que insinuen una finestra conopial. Es troben al primer i al segon pis, tres a cadascun d’ells. A la planta baixa, en aquesta façana, només hi ha una porta de mig punt, amb una inscripció que diu “JHS Salvador Vllar 1580” i un símbol que representa una creu emmarcada en un cercle.
La casa fa 15 m de profunditat, tot i que originàriament eren 9,50 m, essent la resta afegitons posteriors. Les cantoneres que donen a la façana principal estan fetes amb pedres tallades amb angles rectes; en canvi, les altres són més senzilles.
Porta principal de l'Ullar
A la paret sud s’evidencia la presència d’un forn blanc. Al darrere de la casa (oest) hi ha un petit edifici que conté un cup per guardar el most, fet amb rajoles vidriades de color marró, quadrades, i d’unes mides de 2,30 m de costat per 1,50 m de profunditat.
Sembla que la casa respon a l’estructura típica de la masia: una entrada amb un corral i la cuina a la planta baixa, on hi ha el forn i la xemeneia, unes escales de pedra que duen al primer pis, on hi ha la sala i les habitacions.
Al davant de la casa hi ha les restes d’antigues corts.
Restes d’una construcció que es troben en el camí que va de l’Onyó a Sant Miquel del Fai (41º 42’ 406 – 002º 11’ 870 – 598). Fan 6 metres d’ample per uns 8 de llarg, tot i que aquesta darrera dada caldria verificar-la. Sembla que a la banda est, la que dóna al camí, hi havia una petita finestra, avui pràcticament tapada. A l’oest hi ha unes runes que podrien correspondre a la planta rodona d’una cabana.
Els murs fan 55 cm de gruix i estan fets amb pedres treballades relligades amb fang. Crida l’atenció la mida de les pedres que es troben aproximadament a un metre del terra.
Pladevall (2009; 110) documenta aquesta masia com a mínim al 1882, tot i que segurament era anterior.
Interior del pou de Ferreries. S'hi veu la boca oberta quan funcionava com a abocador
Es troba al sud del càmping l’Illa, a llevant de les Ferreries, en el camí que per la banda dreta del Tenes condueix a les Torres (41º 43’ 326 – 002º 10’ 168 – 579).
Aquest pou de glaç fa 9 m de diàmetre i uns 9 o 10 m d’altura. Presenta dues lluernes més una gran boca a l’oest que destaca, des de l’exterior, pel gran torn que s’hi va bastir. Els murs són fets de pedra seca.
Aquest pou va funcionar com a abocador, com testimonien les restes que hi ha al seu interior. En aquell moment, s’hi va obrir una obertura a la cara nord de la part inferior, per on es pot accedir a l’interior. També es va eixamplar la boca superior. L’interior i les parets del torn són negres del fum de les deixalles que s’hi varen cremar.
Es troba uns tres-cents metres al sud-est del molí de Llobateres, a la riba dreta del Tenes (41º 42’ 838 – 002º 10’ 432 – 544). S’hi accedeix des del molí de Llobateres, per un magnífic camí empedrat que fa una ziga-zaga per guanyar el llit del riu.
El camí, actualment condueix directament a l’obrador inferior del molí, on s’entra per un portal de mig punt que dóna accés a una porta de llinda plana sense cap inscripció (2 m x 1,55 m). Una coberta feta amb una volta de canó cobreix aquest obrador de 5 m x 3,30 m, una mica irregular.
L’obrador obre a un espai inferior, avui dia sense sostre, mitjançant un arc de mig punt rebaixat de 3,40 m d’ample i 2 m d’alçada. S’hi accedeix baixant 7 graons. Aquí, una porta d’1 m x 1,80 m permet l’accés al riu i al desguàs del carcabà inferior (actualment ple d’escombraries). Actualment no hi ha connexió entre aquest carcabà i l’obrador.
La porta per on s’entra a l’obrador inferior és avui dia la més visible, però just a sobre d’ella es troba la façana principal del molí, on hi ha dues portes i dues finestres, tot plegat encarat al sud.
La primera porta, a la part occidental de la façana, és molt gran (2,30 m x 1,75 m). Està coberta per una llinda plana on figura la data de 1793. Just a sobre hi ha una finestra rectangular.
Traspassada la porta s’accedeix a l’obrador superior del molí, on encara hi ha un parell de moles i un mola sotana, fet que indica que hi havia dos jocs de pales. La paret de la banda de ponent aprofita la paret natural de la roca i té un arc per ajudar a construir el suport del pis superior. A llevant hi ha una porta que conduïa al pis superior de l’altre cos i una finestra que queda just sobre la porta d’entrada. Una altra finestra a la banda de llevant, al pis de dalt, permetia la vista sobre el riu Tenes i la bassa inferior. Aquesta part del molí era coberta per una teulada a dos vessants amb un eix paral·lel a la façana.
Una petita porta al costat del riu dóna accés, mitjançant un petit pontet de mig punt adossat a la paret del molí, al mur de la bassa que alimenta les rodes del molí inferior. Sembla que aquesta bassa s’hauria omplert des del Tenes, mitjançant un canal que recollia l’aigua una mica més amunt, en una saltant sobre un gorg. De tota manera, caldria verificar-ho arqueològicament.
Detall de la llinda del molí de Barnils
El fet que aquesta bassa estigui buida permet accedir a una portalada de mig punt, amb un arc de descàrrega fet amb maons i descobert, a la banda de ponent que ens introdueix al carcabà del molí superior, on es troben dues pales en molt mal estat de conservació. L’aigua arribava a aquestes pales des d’una bassa situada just a sobre del molí, amb un ampli pou que podria tenir fins a 10 m de desnivell. Aquesta bassa s’omplia mitjançant un canal que recollia l’aigua que sobrava al molí de Llobateres. Les pales estan posades sobre un petit empostissat, possiblement tallat sobre la pedra, de manera que quan la bassa inferior era plena del tot, aquestes quedaven un parell de pams per sobre del nivell de l’aigua. Aquest carcabà té unes mides de 3 m x 5 m.
Tornant a la façana principal del molí, al costat de la porta amb la data de 1793 hi ha una porta més petita (2 m x 1,20 m), de mig punt, situada just a sobre de l’entrada al carcabà inferior. Aquí hi ha una cuina de 5 m x 4 m, amb un armari, la pica i un forn actualment esfondrat. També hi ha una petita finestra que dóna al nord, sobre el riu i la bassa inferior. Sobre la cuina hi havia un segon pis, al qual sembla que s’accedia per una porta oberta a la paret oest del pis superior, que conduïa al pis de sobre de l’obrador superior. També tenia una finestra rectangular que donava a la façana principal, just a sobre de la porta. La coberta d’aquest espai era una teulada simple que drenava l’aigua cap a la façana, feta de teules.
La part a llevant d’aquesta segona porta, on hi havia el forn, està actualment enrunada.
Des del llit del riu, on s’accedeix per la porta que dóna just al costat del desguàs del carcabà inferior, remuntant el curs aquàtic, s’arriba a un petit saltant i un gorg de cert interès.
Uns metres més avall es troba una nova cascada i el gorg Negre. Un petit corriol que neix sobre la cascada i que ressegueix el costat esquerre del riu condueix, després d’un pas assegurat amb una corda amb nusos i una canal molt pronunciada, al gorg Blau (41º 42’ 783 – 002º 10’ 534 – 503). El lloc no té gens de perspectiva i no es pot apreciar la seva bellesa amb facilitat.
Pladevall (1996; 20) reporta documents que parlen de la construcció d’aquest molí cap al 1787, data que encaixa amb la que hi ha gravada a la llinda principal (1793). Sembla que originàriament hauria estat un molí draper.
Es troba en el curs superior del riu Tenes, una mica més al sud de les Torres (41º 42’ 981 – 002º 10’ 280 – 551).
Aquest molí és conegut des del final de l’edat mitjana, tot i que arquitectònicament sembla que se l’hauria de situa al segle XIII (Pladevall, 1996; 13). Té la peculiaritat que originàriament era mogut per l’aigua d’una font, la font Tubal, a la qual després es va afegir la del riu Tenes. Es tracta d’un molí fortificat, com es veu en la torre de tres pisos de la fotografia.
Una altra dada interessant és que sembla que en el mateix edifici hi hauria hagut dos molins, un fet que es repetirà més endavant. També cal recordar que els interessos dels moliners varen entrar en conflicte amb els del les Torres en el moment que aquests explotaren el glaç del riu Tenes.
El mapa d’Ernesto Almodóvar, de 1924, indica al sud de mas Cucut (escrit Cucat) una Casanova en runes. Encara avui dia els mapes de l’ICC anomenen aquest lloc pla de la Casanova i en els ortofotomapes s’aprecien les ruïnes de la casa. Es troba en el punt 41º 43’ 608 – 002º 10’ 517 – 661-
Té un perímetre de 13 m x 10 m, dividits en dos grans cossos. Segurament la porta es trobava a la cara sud-est i a l’est hi havia un forn. Els murs que tancaven l’edificació feien 60 cm de gruix i eren fets de pedra i fang. Avui dia està totalment enrunada, tot i que en un punt concret encara s’aixeca un petit pany de paret d’una parell de metres d’alçada.
No sabem si podria correspondre a la Casa Nova d’en Torrents que esmenta Pladevall (2009; 176), documentada al 1845.
Masia situada al sud de can Bernat i a ponent de cal Mestre (41º 44’ 142 – 002º 11’ 034 – 732).
Restes d’un edifici de 12 m x 6 m, amb la porta oberta al sud i de dos pisos. A la planta baixa, a llevant, es conserva la cuina, amb un forn blanc, la pica i una fornícula. Just a l’entrada, a l’espai de ponent, però a la banda nord, hi havia una comuna excavada a la paret i les deposicions anaven a parar directament a la paret nord de la casa.
L’edifici estava cobert amb una teulada a dos vessants amb l’eix perpendicular a la façana principal, orientada al sud. Les cantoneres són poc treballades i els murs, fets de pedra i fang, fan 60 cm de gruix. Les habitacions del primer pis i la façana exterior estan arrebossats.
Al costat de la casa es conserven restes d’un edifici més petit, possiblement una cort, i una bassa a la banda nord-oest.
Aquesta casa no apareix en el mapa de 1790, però sí en una relació de comunions de 1799.[1] Segons Pladevall (2009; 177) al 1794 se li deia Casa d’en Roca, cognom que es conservarà encara al 1854 (Garcia-Pey, 2009; 55).
En el camí que duu a Serracarbassa i Serratacó, a l’oest d’aquestes masies i al costat d’una antiga bassa i una alzina solitària (41º 44’ 709 – 002º 10’ 298 – 767) s’aixeca un monòlit de planta rectangular de 25 cm x 26 cm i dos metres d’altura, que antigament havia estat coronat per una creu de ferro. Les seves cantoneres estan escairades i la part superior acabava en forma piramidal. Actualment està una mica trencat de la cara est i falten un parell de lletres a la inscripció.
Aquesta inscripció, a la cara sud del monòlit i sota un bonet i un calze, diu: “Lo añ 1809 aqvi degollaren los Gavaits”, mentre a la cara nord continua “[M]ori [D]omingo Bernils pre[vere] i benefa[ciat] Encomanevlo a deu”.
Antoni Pladevall (2009; 156) ha resseguit aquesta història i explica que els fets varen tenir lloc el 27 d’abril de 1809. A més del prevere, els francesos també varen assassinar el masover de Serracarbassa, Andreu Sarrà.
Es troba cent cinquanta metres al sud-oest de can Riera, en el camí que duu a la Corona, a la banda de ponent d’un camp (es veu des del camí) (41º 44’ 093 – 002º 09’ 516 – 664).
Es tracta d’un magnífic exemplar de teuleria, que apareix en el mapa elaborat per Ernesto Almodóvar al 1924. La boca, coberta amb un arc rebaixat de forma cònica truncada, fa 1,90 m d’ample per 1,60 d’altura (l’arc comença a 1,10 del terra); té una profunditat d’1,40 m. Està feta pedra col·locada a plec de llibre i relligada amb fang.
Després de la boca apareixen les dues entrades de les olles, una de 40 cm i l’altra de 50 cm d’amplada i totes dues de 30 cm d’altura. A l’interior s’aprecien dues voltes de punt rodó rebaixades i parets parcialment excavades al terra. Els forats que comunicaven les olles amb el forn estan tapats de terra i vegetació.
El forn té forma quadrada i es conserva totalment, excepte el sostre. Té unes mides exteriors de 5,50 m x 5,00 m, mentre a l’interior fa 3,20 m x 2,50 m. La façana que dóna a les boques de les olles fa aproximadament 4 m d’altura, mentre a la part interior només s’arriba als 2,50 m.
Els murs tenen un metre o més de gruix i estan fets amb pedres relligades amb argamassa o/i fang. A la banda de llevant hi ha l’espai d’entrada al forn (la porta), que fa 1,40 m d’altura per 80 cm d’amplada.
És la teuleria més ben conservada, si no es té en compte la rajoleria de Puigdomènec (vegeu la pàgina 113), que ha estat restaurada recentment. Un centenar de metres al nord, al peu mateix del camp, hi ha les restes d’una bassa que podrien haver estat vinculades amb aquesta teuleria.
Patrimoni Existencial 