El mapa d’Ernesto Almodóvar, de 1924, indica al sud de mas Cucut (escrit Cucat) una Casanova en runes. Encara avui dia els mapes de l’ICC anomenen aquest lloc pla de la Casanova i en els ortofotomapes s’aprecien les ruïnes de la casa. Es troba en el punt 41º 43’ 608 – 002º 10’ 517 – 661-
Té un perímetre de 13 m x 10 m, dividits en dos grans cossos. Segurament la porta es trobava a la cara sud-est i a l’est hi havia un forn. Els murs que tancaven l’edificació feien 60 cm de gruix i eren fets de pedra i fang. Avui dia està totalment enrunada, tot i que en un punt concret encara s’aixeca un petit pany de paret d’una parell de metres d’alçada.
No sabem si podria correspondre a la Casa Nova d’en Torrents que esmenta Pladevall (2009; 176), documentada al 1845.
Masia situada al sud de can Bernat i a ponent de cal Mestre (41º 44’ 142 – 002º 11’ 034 – 732).
Restes d’un edifici de 12 m x 6 m, amb la porta oberta al sud i de dos pisos. A la planta baixa, a llevant, es conserva la cuina, amb un forn blanc, la pica i una fornícula. Just a l’entrada, a l’espai de ponent, però a la banda nord, hi havia una comuna excavada a la paret i les deposicions anaven a parar directament a la paret nord de la casa.
L’edifici estava cobert amb una teulada a dos vessants amb l’eix perpendicular a la façana principal, orientada al sud. Les cantoneres són poc treballades i els murs, fets de pedra i fang, fan 60 cm de gruix. Les habitacions del primer pis i la façana exterior estan arrebossats.
Al costat de la casa es conserven restes d’un edifici més petit, possiblement una cort, i una bassa a la banda nord-oest.
Aquesta casa no apareix en el mapa de 1790, però sí en una relació de comunions de 1799.[1] Segons Pladevall (2009; 177) al 1794 se li deia Casa d’en Roca, cognom que es conservarà encara al 1854 (Garcia-Pey, 2009; 55).
En el camí que duu a Serracarbassa i Serratacó, a l’oest d’aquestes masies i al costat d’una antiga bassa i una alzina solitària (41º 44’ 709 – 002º 10’ 298 – 767) s’aixeca un monòlit de planta rectangular de 25 cm x 26 cm i dos metres d’altura, que antigament havia estat coronat per una creu de ferro. Les seves cantoneres estan escairades i la part superior acabava en forma piramidal. Actualment està una mica trencat de la cara est i falten un parell de lletres a la inscripció.
Aquesta inscripció, a la cara sud del monòlit i sota un bonet i un calze, diu: “Lo añ 1809 aqvi degollaren los Gavaits”, mentre a la cara nord continua “[M]ori [D]omingo Bernils pre[vere] i benefa[ciat] Encomanevlo a deu”.
Antoni Pladevall (2009; 156) ha resseguit aquesta història i explica que els fets varen tenir lloc el 27 d’abril de 1809. A més del prevere, els francesos també varen assassinar el masover de Serracarbassa, Andreu Sarrà.
Es troba al nord de l’embassament de Sant Quirze, en terme de Castellcir, però a escassos metres del límit del poble veí (41º 44’ 009 – 002º 09’ 266 – 631).
Actualment només en queden les parets principals i alguna paret mitgera. Era una casa de dos pisos que tenia un forn a la banda nord (avui dia desaparegut; només se’n conserva la boca). La porta sembla que hauria estat al sud i, com totes les masies de la zona, hauria crescut per fases.
Es troba cent cinquanta metres al sud-oest de can Riera, en el camí que duu a la Corona, a la banda de ponent d’un camp (es veu des del camí) (41º 44’ 093 – 002º 09’ 516 – 664).
Es tracta d’un magnífic exemplar de teuleria, que apareix en el mapa elaborat per Ernesto Almodóvar al 1924. La boca, coberta amb un arc rebaixat de forma cònica truncada, fa 1,90 m d’ample per 1,60 d’altura (l’arc comença a 1,10 del terra); té una profunditat d’1,40 m. Està feta pedra col·locada a plec de llibre i relligada amb fang.
Després de la boca apareixen les dues entrades de les olles, una de 40 cm i l’altra de 50 cm d’amplada i totes dues de 30 cm d’altura. A l’interior s’aprecien dues voltes de punt rodó rebaixades i parets parcialment excavades al terra. Els forats que comunicaven les olles amb el forn estan tapats de terra i vegetació.
El forn té forma quadrada i es conserva totalment, excepte el sostre. Té unes mides exteriors de 5,50 m x 5,00 m, mentre a l’interior fa 3,20 m x 2,50 m. La façana que dóna a les boques de les olles fa aproximadament 4 m d’altura, mentre a la part interior només s’arriba als 2,50 m.
Els murs tenen un metre o més de gruix i estan fets amb pedres relligades amb argamassa o/i fang. A la banda de llevant hi ha l’espai d’entrada al forn (la porta), que fa 1,40 m d’altura per 80 cm d’amplada.
És la teuleria més ben conservada, si no es té en compte la rajoleria de Puigdomènec (vegeu la pàgina 113), que ha estat restaurada recentment. Un centenar de metres al nord, al peu mateix del camp, hi ha les restes d’una bassa que podrien haver estat vinculades amb aquesta teuleria.
A la serra de Barnils, entre el poble de Sant Quirze i la Corona (41º 44’ 139 – 002º 09’ 604 – 715).
Aquesta masia apareix en el mapa de Ramon Cerdà de 1790, però no n’hem trobat més dades, a banda d’una referència que fa Garcia-Pey (2009; 168), del mateix any. Es tracta d’un edifici de dos pisos d’uns 8 m x 7 m, aproximadament de mides interiors. A la planta baixa trobem un espai que actua com a entrada, on hi ha una petita comuna, i dues portes que obren a la cuina i a un estable. La cuina tenia una xemeneia a la banda de ponent, avui dia totalment enrunada, amb un forn al seu interior. Al lloc on es troba la xemeneia hi ha un estrany forat al terra, que no s’ha pogut identificar. Al costat de la xemeneia hi ha una petita finestra. A la paret de llevant de la cuina comença una escala que, amb tres graons de pedra i 8 de fusta condueix al primer pis, on trobem quatre habitacions amb un terra fet de fusta i finestres petites.
L’edifici tenia una coberta a dos vessants, amb teules àrabs, paral·lels a la façana, que obre al costat est. La porta d’entrada fa 2 m x 1,30, una amplada que havia de ser gran per permetre l’entrada dels animals fins a l’estable. El mur mitger de la casa fa 60 cm de gruix. Adossat a aquest conjunt hi ha algunes corts, la majoria en molt mal estat de conservació.
Tot i que no hem pogut comprovar la veracitat de la seva existència, donem a conèixer una llegenda que fa referència a una cova situada a ponent de Sant Martí de Centelles.
Es troba en el cingle, a ponent de l’església de Sant Martí de Centelles, penjada en una lleixa a mitja paret. S’hi arriba pel camí que puja des de la font del Rector fins al Fabregar. Cal deixar el camí passats uns camps (segurament ja desapareguts). Queda just davant la Caseta.
Aquí es refugiaven sis o set lladres, que es dedicaven a robar per les cases de les rodalies. Per escarmentar-los, un dia es va fer una batuda i s’hi acostà un grup de persones del poble. Davant de l’acció, els lladres varen marxar i, conforme anaven fugint, els varen anar matant un a un.
Aquests fets haurien tingut lloc abans de la guerra, potser al 1700, diuen. Segons l’àvia del nostre informant, un dels lladres es va escapar i el varen matar al carrer de les Comptesses. Un dels assassins li va agafar els pantalons. Més endavant, els familiars del mort, acusats de robar per les rodalies, es defensaren dient que els lladres eren els altres, fins al punt que un d’ells duia fins i tot les calces d’un dels suposats lladres.
Les referències consultades diuen que aquesta església data d’inicis del segle XVII i que en va substituir una de romànica del segle XII. Va ser abandonada al 1910, quan les seves funcions varen ser transferides al santuari de Puiggraciós.
És ben sabut que l’església constitueix el centre de la novel·la Els sots feréstecs de Raimon Casellas, publicada al 1901. Casellas i aquesta església varen morir el mateix 1910. Avui, l’edifici amenaça amb ensorrar-se; l’accés està prohibit i tot recorda la imatge que en va trobar mossèn Llatzer -el protagonista de la novel·la-, que tot i ser un personatge de ficció s’inspira en fets reals. Si us interessa el tema, no deixeu de llegir l’estudi introductori que en va fer Jordi Castellanos.
En el mateix sentit, ja fa anys que se sap que la geografia del lloc es correspon de manera força clara amb la que apareix a la novel·la, de manera que alguns dels indrets que apareixen en l’obra també estan en aquest catàleg.
Segur que si mossèn Llatzer obrís els ulls, ni que fos per un instant, tornaria a dir allò que ja fa anys deixà escrit:
“¡Això és la mort! —deia entre si—. ¡Això és la mort que em va voltant per tots cantons! ¡Això és la mort, que em fa babarotes, que s’acosta com si em volgués tocar, però sense arribar-me mai a posar la mà al damunt! Se moren els camps, se moren les cases…, tot se mor menos jo, que, trist, me migro enyorant la pau eterna… Les cases arribaran a caure a engrunes… Mancada de xopluc, vindrà un dia en què la gent dels sots haurà de cercar refugi dins les baumes, esperant la darrera hora… Després tot se convertirà en un fossar immens, en un cementiri sense fites… i jo…, jo encara restaré vivent, com si Déu me designés per a vetllar la son dels morts...”
Es troba al principi de l’escala que duu a l’ermita de la Mare de Déu del Roser, al nord de Barnils (41º 45’ 270 – 002º 11’ 118 – 821).
Es troba adossat a un petit marge, de manera que des de fora només es veu una semicircumferència de 4,10 d’ample per 1,50 m d’altura. Una porta amb llinda plana dóna accés a l’interior, ocupat per gairebé un metre d’aigua. La llinda de la porta duu una inscripció parcialment il·legible que diu “Maria Gracia y Pla Barnils (…) 1779”.
L’interior està format per una volta de mig punt dividida en dues parts, sent la més propera a l’entrada una mica més alta (aquest fet suggereix una ampliació posterior). Al sostre, enmig de la volta, hi ha un forat quadrat que comunica amb l’exterior. Una fornícula a la banda est sembla suggerir una entrada d’aigua, però no es pot assegurar. L’alçada interior, en la part més alta, arriba als 2,80 m.
Segons ens indiquen, es tracta d’un jub per guardar aglans.
Al sud del Serrat Rodó, sobre el torrent del Bosc (41º 45’ 859 – 002º 10’ 868 – 748).
Aquesta masia es troba en un bon estat de conservació, tot i que fa una quarantena d’anys que va ser abandonada. Està formada per dos cossos de tres pisos (de 10 m x 10 m) als quals s’ha adossat un altre cos de només dos pisos al costat oest. Una data inscrita en aquest cos indica que aquesta reforma s’hauria fet al 1857 (potser només va ser la part superior).
A la banda est hi ha una aljub (o potser un pou negre) i una bassa. A la paret de la casa, en aquest costat, hi ha un forn blanc que es conserva força bé.
Entrant per la porta principal, que fa 1’50 m d’ample i 2,20 d’altura, es troba una porta a la dreta que condueix a la cuina, on hi ha el forn i la xemeneia, a més d’una pica i els fogons. Des de la cuina es pot anar a una habitació o rebost a l’angle nord-est de la casa.
Des de l’entrada, una porta a la banda nord condueix a un corral i una altra a l’oest dóna accés al tercer cos, ocupat en la seva planta baixa per diverses corts. Des de l’entrada, una escala de pedra i barana de fusta permet pujar al primer pis. Aquest té el terra de fusta.
Al primer pis es troben tres habitacions més la sala, amb un petit festejador. Una porta a la banda oest permet accedir a tres noves habitacions del cos aixecat al segle XIX. Una escala de fusta permet pujar a les golfes, on trobem quatre estances diferents, totes amb el terra de fusta, excepte una d’elles.
La porta principal, oberta al sud, té una llinda plana amb un arc de descàrrega fet de maons col·locats a plec de llibre.
Patrimoni Existencial 