Segons es desprèn del treball d’Antoni Pladevall (2009; 107) aquesta masia era habitada com a mínim al 1882, tot i no ser una de les cases antigues del terme. Actualment es troba pràcticament perduda en un lloc emboscat i molt deteriorat pels incendis de 1994. S’hi pot arribar des de la Serra, per una pista que baixa cap al sud de la masia, tot i començar a l’est i marxar primer en aquesta direcció, i prenent després l’antic camí que duia a Saloma (força perdut, però no del tot). Es troba una mica més al sud del lloc on indica el mapa de Bertí de l’editorial Alpina, a l’altra banda del camí, sota el cingle, en un petit replà molt cobert de vegetació (41º 42’ 787 – 002º 13’ 337 – 674).
Avui dia només se’n conserva un mur quadrangular de 2,80 m d’ample per uns 9 m de llarg. El seu estat ruïnós no permet diferenciar si hi havia diferents estances a l’interior, tot i que sembla que sí, ni tan sols a quin costat es trobava la porta d’entrada. L’edificació és feta amb pedra local lligada amb fang, amb cantonades ben escairades fetes amb grans blocs poc treballats.
Les restes de can Carrau es troben al sud-est de l’església de Bertí, just a sobre la pista que hi porta, una mica més al sud del que indica el mapa dels Cingles de l’editorial Alpina (41º 43’ 182 – 002º 13’ 894 – 834). El seu estat actual és tan abandonat que només una intervenció arqueològica permetria saber-ne més dades. A simple vista només se n’endevinen els fonaments, coberts per la vegetació, però estan tan arranats que no s’han ni pogut fotografiar.
Masia enclavada sobre la carena que marxa del Puig Descalç cap al sud-oest; les seves restes són visibles des de força indrets de la rodalia (41º 42’ 846 – 002º 13’ 114 – 731). No hi ha cap referència a aquest mas en els fogatges de 1497 i 1553, excepte que hi figuri amb un nom diferent (Pladevall, 2009; 109-110).
Es tracta d’una masia amb dos cossos orientats en direcció nord-sud, amb una porta a llevant. La paret nord, en la part exterior, mostra com aquests dos cossos corresponen a èpoques constructives diferents.
A la planta baixa, a l’esquerra (sud), després de l’entrada, hi havia la cuina, amb el forn que encara està pràcticament sencer. Unes escales conduïen des de la cuina al primer pis. La resta de la planta baixa era ocupada per un estable a la banda nord i una altra estança a la sud.
A la planta superior hi havia les habitacions, alguna de les quals tenia les parets arrebossades.
La masia estava feta amb pedra local lligada amb fang i amb cantoners ben escairades. Els murs tenen 60 cm de gruix. A l’extrem sud-est hi ha un annex construït aprofitant la presència d’un petit contrafort.
Al davant de la porta hi ha un espai que podria haver acollit una era, ja que la casa, com indica el seu nom, està situada en una carena, i el vent permetia ventar els cereals i llegums amb facilitat.
A l’extrem est de l’era hi havia uns espais dedicats al bestiar, construïts al voltant d’un corral més o menys quadrat de 8 m de costat. Al centre del corral hi ha la base de la columna quadrangular que aguantava el teulat, segurament cobert amb teula àrab. Aquesta base fa 60 cm per 80 cm. A la banda nord del corral es conserven dues petites estances, suposadament per tancar-hi bestiar. També a l’oest del mateix corral i també adossat a la seva paret se n’hi trobava una altra.
A prop del Fornot del Traver, entre aquesta masia i can Borra, al cim d’un turó molt poc marcat (41º 42’ 615 – 002º 13’ 661 – 768) s’observa una estructura de planta més o menys circular i potser una quarantena de metres de diàmetre que podria correspondre a un mur. A l’extrem nord d’aquest conjunt, i al seu interior, s’han trobat les restes d’una estructura quadrangular, d’aproximadament un metre de costat i 0,50 m d’alçada total conservada.
Podria tractar-se d’un antic corral amb una petita cabana per als pastors, tot i que no caldria descartar que es tractés d’un assentament ibèric. La proximitat a la teuleria, un centenar de metres, també permetria pensar que es tractés d’algun refugi per als calcinaires.
Escassos metres al sud-oest d’aquesta estructura, en el mateix turó, s’aixeca un conjunt de pedres que semblen dibuixar dues estructures de formes quadrangulars al costat d’una de circular d’un metre de diàmetre (es conserva mig metre de paret). Com en el cas anterior, es tracta de construccions fetes amb pedra seca.
No es pot assegurar que aquestes dues estructures estiguin relacionades les unes amb les altres, però tampoc res indica el contrari. Caldria un estudi més aprofundit del lloc per poder-ne dir res en ferm.
Les restes d’aquesta masia es troben sobre la pista que va del Clascar al Bertí, sobre uns camps que hi ha a la bifurcació (41º 43’ 076 – 002º 13’ 901 – 836). És una de les masies que encara estaven habitades al 1882 (Pladevall, 2009; 110) i que al 1924, en el mapa d’Ernesto Almodóvar, encara no apareix enrunat.
Era un edifici de dos pisos, d’uns 14 m d’ample per 9 de llarg, orientat al sud i dividit en dos grans cossos paral·lels en sentit est-oest; el cos sud semblaria haver estat bastit en un segon moment constructiu. En el cos més antic apareix una porta amb un arc rebaixat fet amb maons cuits, les bases de la qual eren fetes de pedra picada, i, a l’interior, podria haver-hi hagut una volta catalana. Sembla que tenia una coberta a dues aigües perpendicular a la façana principal. Al costat de ponent encara s’endevina el forn de la casa i al sud, una mica per sota, una cisterna o, més probablement, un pou negre.
En el fogatge de 1497, a la parròquia de Bertí, apareix el mas Cuspinera, un mas que en el mapa de 1924 elaborat per Ernesto Almodóvar ja figura com un mas en ruïnes. El poc que en queda dempeus es troba a ponent del Traver i una mica per sota, just en el límit dels camps que encara es conserven, però de difícil accés a causa de la vegetació que creix en el lloc (41º 42’ 520 – 002º 13’ 210 – 703).
Les restes visibles indiquen una estructura d’uns 10 m per 10 m, de dos pisos, amb murs de 60 cm de gruix fets amb pedra local i fang. Es troba situat a sota d’un petit cingle. Al nord-est de la casa, una escala penjada en una feixa conduïa al que semblaria ser l’era de la casa.
El 9 de març de 1692, Joan Traver arrenda a Josep Presseguer una “domum vocatam la Cuspinera del Sot” i tot un seguit de quintanes. En aquest arrendament, en Traver es reserva el dret de collit totes les pinyes i els aglans que necessiti per engreixar un porc. El document establia que el bestiar de llana i les cabres havien de fer nit a la Cuspinera durant un mes i mig cada any, sempre abans de sembrar, però aquest apartat es va tatxar posteriorment.[1]
Aquesta teuleria es troba en el camí que duu a can Travé (41º 42’ 570 – 002º 13’ 745 – 764) i no en el lloc en què el mapa de l’editorial Alpina situa el Fornot. El mapa d’Ernesto Almodóvar, de 1924, la representa com un “tejar”; malgrat això, hi ha la tendència a considerar que es tracta d’un forn de calç.
No hi ha cap mena de dubte, però, que es tracta d’una teuleria, fins i tot força ben conservada. Es tracta d’una estructura quadrangular, de 6,70 m d’ample per 6,40m de fons, dividida en dos pisos que en total fan 2,60 m. A la part superior, les parets tenen un gruix d’1,30 m, els 13 cm més interiors dels quals són de fang. La resta està feta amb pedra seca del mateix lloc. Es conserven els 95 cm que feia aquesta part superior o forn en sentit estricte, amb un possible pas d’accés a la banda sud.
La part més espectacular, però, són les dues boques de forn que donen accés a l’olla. Es tracta de dos arcs escarsers, fets amb pedra seca a plec de llibre, que fan 1,60 m d’altura per 1,80 d’amplada cadascun d’ells. La profunditat és de 1,20 m fins arribar a l’olla pròpiament dita.
Bassa del Traver
Associada a aquesta teuleria, al sud-oest del forn, a tocar d’ell mateix, es troba una estructura quadrangular, en part excavada al terra que fa 3 m de llarg per 2 m d’ample i una trentena de centímetres conservats d’alçada. Sembla que podria correspondre a una cabana associada a les feines de la teuleria.
Cent metres al sud-oest de la teuleria, sota el cingle i tocant a unes feixes, hi ha una bassa de 6-8 metres de diàmetre tot i tenir forma força irregular. La bassa està recoberta amb rajols que la impermeabilitzaven. Un petit canal recollia l’aigua de la pluja i la duia a la bassa, on encara es conserva. Creiem que aquesta bassa estava relacionada amb la teuleria pel fet que seria el lloc on es pastaria l’argila del mateix lloc.
Arribem a aquest punt després de trobar, a tocar de la bassa, una mica més al nord, una estructura d’aproximadament un metre de diàmetre i uns vint centímetres d’alt, que podria correspondre al lloc on es pastava el fang necessari per fer les cuites. Així mateix, en els camps propers s’han trobat diferents mostres de ceràmica, algunes corresponent a la ceràmica típica catalana del segle XVIII.
De tota manera, al nord-est de la teuleria, i uns metres per sota, a tocar del camí, hi ha una altra bassa de dimensions més grans.
Es tracta d’una gran masia situada al sud-oest de can Mestret, visible tot i la cobertura vegetal que amenaça d’engolir-la (41º 42’ 580 – 002º 13’ 843 – 749). Té unes dimensions aproximades de 10 m per 10 m, amb una porta al sud i llindes planes sense data. Sembla que tenia dos cossos clarament diferenciats i com a mínim dos pisos. Està adossada a un petit cingle, del qual aprofita un petit balmat. Encara se’n conserva el forn. El seu estat actual és molt precari.
Es troba a l’oest de can Mestret, a poca distància i ben visible (41º 42’ 610 – 002º 13’ 929 – 774). Actualment es conserva en força bon estat tot i no presentar teulada. Fa 10,60 metres d’ample per 8,50 de llarg. La porta sembla que estava situada al sud i que tenia una coberta a dues aigües, paral·lela a la façana. S’hi conserva el forn i una bassa a la banda est que sembla que recolliria les aigües residuals de la cuina.
A escassos metres a llevant de la casa, formant part d’un marge, hi ha una pedra amb un forat que podria haver servir per aguantar algun tipus de biga i uns gravats en forma d’esvàstica, que no creiem que siguin massa antics.
Avui dia pràcticament només queden un parell de murs de paret d’aquesta antiga masia, i encara coberts per la vegetació. Es troben al nord-est de can Mestret, una mica més al sud-est d’on indica el mapa de l’editorial Alpina, però en el límit superior de les feixes que es troben en aquest lloc. El que se’n pot veure suggereix una estructura quadrangular de 5 m per 6 m situada en el punt 41º 42’ 679 – 002º 13’ 960 – 799.
Una mica per sota i a ponent de la casa (41º 42’ 685 – 002º 13’ 932 – 791) hi ha una font de cisterna encastada en el marge d’una feixa. Fa 60 cm d’altura per 40 cm d’amplada a la part inferior, on hi ha un bloc que evita que l’aigua es perdi i permet que quedi estancada al seu interior. Aquesta cisterna té un profunditat de 90 cm i està construïda en pedra seca. En el moment de la visita (abril de 2012) la font era seca.
Patrimoni Existencial 